El dvd del Equipo A, i el dvd del Pla B

Bolaño era un lector que escribía

Rodrigo Fresán

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Bolaño, Llamadas telefónicas.

A despit em compro el penúltim llibre d'assaigs sobre Bolaño, Bolaño salvaje, ed. Candaya, 2008. A despit, sí, perquè conec els límits del Pla i de l'addicció, i ara sento una mica d'aversió incòmode a l'hora de parlar o llegir sobre B. Em temo que avorreixo a les pedres, i que a més sóc un xarlatà. La difusa línia entre l'homenatge honest i amical, i la mediocre veneració, el cultisme. Conec les fronteres que em nego a traspassar, i que em nego a semblar traspassar. Dic, però, que ja sóc a casa, davant la tele. He obert el llibre pel final, i n'he extret el dvd. Fins fa poc m'el mirava, però ara sóc aquí dins, dintre del teu ordenador. Tinc coses importants a dir, crec.

Un dia d'aquests pujo a Blanes, una de les pàtries de B. Conec Blanes. No és un poble especial. Especial és Cadaqués, no? A Blanes, però, hi vivia B i hi viu gent que s'estima a B. Observin el temps verbal; s'estima a B. En el dvd, tant Vila-Matas, com A.G. Porta, con Fresán parlen de Bolaño com si estigués viu. La seva vídua, emperò, no. Els morts tard o d'hora s'han d'enterrar, la vida ha de seguir: la bona literatura, en canvi, es nega a morir. L'estima que jo tinc cap a B es divideix entre aquestes dues dimensions. M'estimo la literatura de B, i m'estimo la persona de B. Pot semblar agosarat estimar-se a una persona que fa cinc anys que és morta i que ni tan sols coneixies quan va morir. Això m'acomplexa i em fa témer per la sort del nostre Pla B. No vull ser una groupi. Però el dvd m'ha fet tenir una revelació.

En un moment donat, Carolina López, vídua de B, i Vila-Matas, amic de B, expliquen successivament un parell de detalls importantíssims, que han representat una esquerda de llum en el meu mur d'aclaparadora paràlisi organitzativa. Busco, encara, la filosofia que ens ha de guiar en el nostre Pla. I em sembla que la he trobat, o que la he refermat. Fixin què passa ara al dvd:

Vila-Matas desencadena el que ara ve;

Le gustaban cosas [llibres] que a mí, a primera vista me parecían malísimas. Pensaba; ¿pero cómo le puede interesar esto? Pero luego me quedó grabada una cosa que me dijo. Me dijo que participó en un jurado de un premio literario y que lo mejor eran las obras de autores que no habían escrito nunca, y que no sabían escribir, pero que sin embargo tenían cosas que contar muy interesantes, mientras que los escritores más profesionales tenían muy poco que contar. Y eso yo nunca lo había oído y me hizo reflexionar. [...] Era una lección de lectura. [...] De cualquier libro siempre va a haber algo que me pueda interesar [...] De un escritor anónimo, que está empezando... creo que ahí habrá algo tarde o temprano, que voy a dar con algo que me pueda interesar para mí, para mi propia escritura.

Ara Carolina López, que sembla voler posar especial emfàsi en el que ve, diu que a B li agradava molt xerrar amb la gent, la gent del poble, vull dir, que si el pescador, el forner, i esgotava qualsevol conversa amb qualsevol persona corrent que potser no llegia però que, com sol passar, tenen històries interessants per explicar, potser més que no pas els escriptors professionalitzats. aleshores B espremia fins el final la conversa, l'esgotava, n'extreia fins l'últim fruit. Va bé. Quan tenia tota l'història, només aleshores, es quedava tranquil.

Miro la pantalla com emocionat. Manera de viure, i manera de traslladar la manera de viure a la literatura, a la lectura. Una concepció de la literatura i de la vida absolutament bonica. De tant senzilla, bonica. I nosaltres, a Blanes, aviat ho veurem amb els nostres ulls, en un documental inèdit de Jaume Pujadas, que el nostre amic Jaume Puig ens cedirà i que mirarem de reproduir a l'Orinal, i que serà una peça clau, filosòficament parlant, pel devenir del nostre Pla perquè... Espera, que ara ve com un clímax propici per unes notes musicals: tira Subal!

powered by ODEO
The A Team

...Perquè, deia, aquest vol ser un homenatge d'uns lectors que més o menys escrivim més o menys bé, però que ara sabem que vam formar part, d'alguna manera, de la vida de B, perquè som la gent normal, els mileuristes, i els jubilats i els poetes i els lectors que ens deixem caure per l'Orinal i que presentem llibrets a premis literaris que gairebé sempre perdem, o que obrim un blog o altre i que potser Bolaño trobaria interessants a la seva manera. No som El equipo A, ni el vam tractar, ni res de res, però tenim el Pla B i tenim els seus llibres i coneixem una mica la manera de ser de B, i, sobretot, sobreto, a alguns de nosaltres B ens ha fet canviar la manera de concebre i viure la literatura. I això ho volem celebrar. I ens alegra comprobar que els amics escriptors del Equipo A pensen una mica com Bolaño, i que a ells la seva figura i la seva literatura també els ha transformat i que per tant som uns iguals.

I amb aquest pensament i amb renovades idees a la testa, acabaré de mirar el dvd, fantàstic, meravellós, emocionant, interessantísim que acompanya el llibre, que també fa excel·lent pinta, i em preparo per tornar, després de tants anys, a Blanes.

Post pròleg

Amics i amigues, el dimecres passat, a l'Orinal, vam viure una vetllada multitudinària i emocionant, la presentació dels darrers Alabatres, els de primavera-estiu. Una de les sorpreses, va ser la gran presentació que l'Andreu Subirats va fer del Mi-te-les del Miquel Izquierdo. Tan bona ens va semblar, que els suïcides ens vam maleïr els ossos de no haver-la tingut abans, perquè hagués estat un fantàstic pròleg. Per curar-nos en salut, li vam demanar el text i ara el pengem a la Perifa, per si algú està interessat en llegir-se'l. Andreu Subirats recita demà, pels vols de les 19.00-20.00 h a l'Auditori de l'UGT, davant per davant del metro de Drassanes. Les fotos són cortesia de l'I.P. i d'E.A. Tira, Andreu!

Andreu Subirats

Miquel Izquierdo i Joan Vinuesa, alabatres primavera-verano

Guions rodons

Mi-te-les, primer llibre alabatrenc de Miquel Izquierdo, se’ns presenta amb un títol suggerent, pronominalitzat, reductiu i expansiu alhora, del tot entenedor i del tot amagador. Ens cal deturar reflexivament en aquest títol. “MI” apòcope de la forma verbal imperativa “mira” és una falsa segona persona com queda demostrat en el pronom que la segueix “TE”, és a dir “tu”, és a dir “jo”; per tant és “ell” qui mira, no els altres, en tot cas els altres mirem com “ell” mira, som convidats a la festa del llambrec. L’altre terme del títol, “LES”, no presenta cap dubte gramatical, pronom tònic de tercera persona femenina plural d’objecte directe, fins aquí cap entrebanc. Ara bé, des del punt de vista semàntic, el significat d’aquest “LES” ja no se’ns mostra tan clar. El referent aquí es dilueix en el poemes i pren significats ben distints: pot adquirir valors metonímics, com en el poema “Tall rodó a l’Ambos mundos”: —és rodona la terra va dir Galileu, rodons són els mons que enclouen el teu—, o en “La sardanista”: mans enllaçades, dits petits i amunt i avall van els teus pits—bé que aquí el pronom els masculinitza “els”; aquest “LES” pot esdevenir un plural genèric, com en els poemes “Oda a la cambrera”: Cambreres, éssers alats amb safates d’argent, o en “Eva”: Top-models i actrius, adolescents i menors, veïnetes o estranyes que ni et posen les banyes; o, aquest “LES” pot també singularitzar-se i convertir-se en “la”: “Joana”, “Noèlia”, una passant anònima de bon beure, una banyista, o també la sardanista ignota, que en aquest cas és “la” i “les” tot en una, el tot i la part, el tot i les parts, millor dit. De tal manera que aquests “las” van sumant i s’acaben tornant també “LES” en el conjunt del llibre.

Veiem, doncs, un “jo líric”, “MI-TE”, i un objecte, uns objectes lírics “LES”, i veiem també que tots dos, o tres, components estan entrellaçats amb uns guions. I què? podem pensar, tot normal, tot al seu lloc. Però no, no és així, perquè aquests guions, aquests dos guions, són sens dubte els que tenen més carrega semàntica de tota la història de tots els títols dels llibres de poemes, almenys en català. No ens podem ni afigurar de la importància real d’aquests dos guions, fins al punt que, si no ens adonem d’això, no podrem entendre el llibre en tota la seva dimensió i totalitat, la nostra lectura restarà pobra i incompleta. Ara ho demostraré.

MI-TE-LES, sense els guions, hauria estat un, ”Mira les dones”, “Mira’ls els pits”, “Mira les coses”, “Mira les tardes o els matins”, és a dir un Les dones i els dies, i això ja està fet, està molt ben fet, però també ha estat rebergat per la caterva de joves envellits o de vells envellits que del primer o últim polvo i d’alguns desamors en fan un leitmotiv feixuc i carrincló que encara sorprèn entre els papanates. Aquests dos guions aparten Miquel Izquierdo de tot això; de tot això i també de qualsevol intent seriós de puresa o formalisme intel·lectualoide que invalida per a qualsevol tipus de creació poètica viva i real. Perquè és viu i és real tot allò que s’amaga rere aquests dos guions, dos guionets. Allí hi és la veritable essència dels poemes, allí hi trobem estades a Nàpols, a Genova, baixades a Tortosa i la Fresneda, i a Vinarós, pujades a Alendo i Farrera, hiverns a Xicago, escapades a Madrid, coses perdudes, moltes coses perdudes, gots trencats, molts gots trencats, gols celebradíssims i alguna copa d’Europa, dos, o converses interminables amb vehemència i lucidesa i passió, amb muntanyes de passió.

Aquest vers directe i de vegades brut del Miquel, respon més a una manera de ser que a qualsevol intent de postulat estètic o programàtic que posa l’obra per davant de la persona i que sovint no paga la pena i acaba per convertir-se en una sarsuela amb ínfules d’egotrip. El vitage, el trip, és en MI-TE-LES una postura davant la vida, davant la mateixa vida que el porta i ens porta a ésser espectadors i actors a la vegada.

Per tant aquest sídrome d’Oblomov que l’autor afirma patir en el poema “La mandra”, l’hem d’entendre, des dels nostres temps, com una reacció a l’”hiperactivisme” i al “no puc parar de crear” o “no puc parar d’escriure” que en definitiva és una versió altiva del “no puc parar de treballar” que fa el joc clar al més pur capitalisme illetrat i primari, perquè per a llegir llibres s’ha de deixar de treballar i de crear, almenys això em sembla. No ens errarem si diem que en aquests dos guionets intituladors del llibre de poemes hi ha molta prosa, moltes novel·les amagades tan pacientment llegides com impacientment van ser escrits alguns dels versos, certament, perquè el Miquel quan comença alguna cosa –bé, no amb totes– ja té ganes d’acabar-la, ja s’avorreix, i així també amb els versos, pel dret, d’una tirada, tal com raja i amb enginy, estem davant de la veritable “paraula viva” maragalliana, Joanmaragalliana, és clar.

El to i l’entrocament d’aquests poemes d’Izquierdo el podem resseguir clarament en la tradició vallfogonesca i xaronista, que primer, al segle XVII, Francesc Vicens Garcia, tortosí i rector de Vallfogona, i més tard, en ple esclat vuitcentista de la renaixença, Josep Robreño i Tort encetaren i acararen a la tradició jocfloralesca i romàntico-nacionalista d’autors com Victor Balaguer, Antoni de Bofarull, Joaquim Rubió i Ors “Lo gaiter del Llobregat” o Bonaventura Carles Aribau, que sempre menysprearen la cosa sarcàstica i escatològica tan arrelada, ara i adès, per les nostres contrades.

La pervivència d’aquesta tradició, que Àngel Carmona testifica magistralment en el seu llibre, ja introbable, Les dues Catalunyes, ha estat una constant els darrers cent-cinquanta anys de la nostra literatura i pensament, i no poques vegades s’ha manifestat amb autors i persones tan excepcionals i inclassificables com bandejats pels sectors culturalistes, persones que van des el mateix Anselm Clavé, l’home de barri per excel·lència, passant pel figuerenc Abdó Terrades, liberal i agitador cultural, Pompeu Gener “Peius”, bohemi avant la lettre que volia creuar els coloms amb lloros per tal que portessin missatges parlats, el també figuerenc Narcís Monturiol, pensador liberal i inventor del submarí, i que arriba, aquesta tradició que parlàvem, a personatges com Frederic Soler “Pitarra” autor de L’esquella de la Torratxa i Les gatades, que rivalitzà amb públic i maneres amb Àngel Guimerà, el filòsof Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra, Joan Oliver i tot el “Grup de Sabadell”. A partir d’aquests autors i d’altres que ara no puc comentar, podríem establir una tradició literària paral·lela a la que majoritàriament i oficialment ens han anat explicant i endinyant ben bé des del noucentisme fins ara. I si tenim present això, si llegim aquests autors, no ens costarà gens ni mica de situar la poesia de Miquel Izquierdo en aquesta tradició. I ens adonarem, també, que això de la transcendència i l’extrema gravetat del vers que tant plau als “titans amb espardenyes”, per dir-ho en paraules del mateix Peius, ja és una cosa que ve de lluny, i que potser amb la distància ens agaradarà més un bon pet o un bon rot d’un personatge de Pitarra o si voleu un bon cul d’una taitiana del Sagarra d’Entre l’ecuador i els tròpics, que una jove virginal envoltada de sabines i amb cara de pànfila de l’ideari noucentista; I fins i tot ens podrem sentir més patriotes i assenyats.

Res més, només em queda felicitar al Miquel pel seu llibre i encoratjat-lo a empendre una possible trilogia que ja ha començat amb MI-TE-LES, podria continuar amb EMPAITA-TE-LES i deixar-la ben acabada amb FOTE-TE-LES, reprenen així la màxima d’Ovidi en el seu Ars amandi: “mirar, parlar, tocar, besar, fer". Sempre els guions ens amagarien coses noves i marcarien el ritme pausat del vers arrauxat mentre que el xaronisme seguiria viu i nosaltres ho celebraríem.

Andreu Subirats

La jubilació d'or

Avui a La Vang hi ha un llarg article de Xavi Ayén que porta la nova que Carrefour ja és la segona llibreria d'Espanya. És una gran notícia per algú, suposo. Com que m'anava emprenyant a mesura que anava llegint, he reunit forces per arrencar-me del sofà i obrir el putu blog per a respondre de manera lacònica la maliciosa pregunta que es formula Ayén. Ayén, maliciós, formula la pregunta quan ja sap la resposta, que sembla que no es pot dir. La pregunta és:

Dime con quién distribuyes...

La nueva distribuidora Enlaces es propiedad del grupo Planeta (50%), Anagrama (34%) y Grup 62 (16%). Algunos creen significativo que dos sellos independientes como Anagrama y Tusquets se alíen con grandes grupos en la distribución: el primero con Planeta, y el segundo con Random House Mondadori. ¿Apunta ello algo acerca del futuro de estas editoriales, ambas sin heredero?

La resposta és SÍ. I jo no sé que fotré amb els llibres d'Herralde, com Opiniones mohicanas, que tan s'omplen la boca de los nuevos insubmisos, i las microeditoriales i que si el catálogo, i que si editoriales independientes i que patatim-patatam. Ja sabeu, la generació del maig francès i les seves proclames buides i hipòcrites. I podria punxar ara el hit de Manu Chao que diu Todo es mentira, però me l'estalviaré. Per raons, també, òbvies. Ja sabeu, la generació altermundialista i les seves proclames buides i hipòcrites... Pels segles dels segles, amén.

Na zdorovie, Nina!

A voltes, per perdre el temps, m'entretinc observant aquesta fotografia.

Dovlàtov, llarg com un dia sense vodka, contra la paret, a terra, amb aquelles sabates soviètiques mig descordades, mirant amb una mena de tristesa a l'objectiu de Nina Alovert. No sembla un home especialment feliç —no ho era—; és la imatge d'un home acorralat per un règim absolut, que espera assegut i amb els braços creuats, amb una actitud potser desafiant, però segur irreductible.

O potser és Dovlàtov, llarg com un dia sense vodka, en un d'aquells silencis desesperats de l'exilat, d'immigrant, amb els braços creuats a l'espera de qui sap què. La derrota i la llibertat americana. La mirada trencada d'un estranger rude i apàtrida. Desconec quan va ser presa aquesta fotografia, si Dovlàtov ja estava a l'exili de Queens, o si la foto està presa a la Unió Soviètica, potser abans de microfilmar la seva obra i enviar-la dispersa per mig Europa. No ho he volgut demanar encara a na Nina Alovert, de professió fotògrafa, que per escrit ens cedeix aquesta imatge de Dovlàtov, que guarnirà una de les solapes de la nostra La Zona.

I sento un profund agraïment vers la senyora Alovert, que amb un anglès estrany i ple d'energètics signes d'exclamació, s'uneix a la cada cop més llarga corrua d'aliats que ens acompanya en aquest llarguíssim viatge que volem que no acabi a les llibreries sinó a la biblioteca de casa teva, i, a poder ser, al fons de la teva ànima.

DEMÀ, ARRIBA LA PRIMAVERA A L'ORINAL

De com Subal va caure a l'aigua freda davant dels seus amics (i II)

A en Sito, la Laura, en Marc, l'Anna, en Joan, en Miquel Àngel, i l'Ignasi

V.

I Andreu Subirats, acariciant el terra com si fos un àngel caigut, desplega la seva poesia en aquell bar de parets fosques de tempesta, gairebé a les dues de la nit. Imagino per un moment que el bar no és al mig d'un poble, sinó al mig d'un desert, i que les cambreres son diableses esperant algun senyal, i que els amics del sud són uns personatges malignes que desdibuixaran les seves rialles fins a convertir-les en gorges profundes i abismals, i que els focus esclataran un moment o altre i el sostre s'encendrà sobre nostre. Hi ha un dimoni de mandíbules desencaixades acariciant un cubata, ben a la vora de Subirats, bressolant-se en una cadira de plàstic. Somriu al poeta com si hagués vingut a reclamar la part que resta d'un pacte molt antic.

Acabo la nit amb els poetes, en una discoteca buida que és un escorxador. Un espectacle tristíssim i bell, pesat i diàfan, eixordador i rural, aliè a mi. Un nan, de puntetes a l'urinari, m'anuncia la seva manca de gelos respecte la seva xicota, una romanesa pintada de groc i vermell, que treballa rere la barra. Que si vull, en faci el que vulgui. Les discoteques de poble són les portes mateixes de l'infern. Aviat marxem, però resulta que ja són les sis del matí.

powered by ODEO

Mazoni, El riu
Si els dits fossin xilòfons, 2007

VI.

I ja lluny del Matarranya dinem frugalment. Hem acomplert amb més o menys dignitat la missió encomanada i jo em deixo emportar pel paisatge inexplorat i fascinant de la Terra Alta i m'alegro que ens portin a baixar el dinar tot fent una incursió a uns canons naturals treballats pels segles dels segles per aquest miserable toll d'aigua. Trobem una gorja i veig que els amics i amigues se'm despullen i se'm llencen tots al riu, amb un valor que els hi suposava però que no coneixia. Tanta llibertat, en un sol acte. I doncs, jo també em trec la roba, i en pilotes noto que les suaus agulles d'acupunturista que el sol em va clavant em fan bé i m'adormen la consciència i em llenço jo també a l'aigua pura i freda, i vull cridar però no em surt res i aleshores nedo amb força, i entro una mica en calor, i sota l'aigua, vella tradició meva, agafo totes les forces d'aquest món i crido i crido. I ningú, hehe, ningú em sent.

I nus, reposem en silenci sobre les roques. En estat catàrtic i alliberador. Un estat post-coital. I la brisa suau.

El sol escombra cap a casa i comencem a tenir fred. Ja ens vestim quan veig que el paquet de tabac que m'acabava de comprar comença a rodolar, indolent, pel pendent de les roques, fins aterrar sobre les aigües vives que tiren enllà. Ah, em dic, això no ho puc permetre, vaig a rescatar-lo. Més indolent jo que ell, vaig aixecar-me amb molta mandra. Les cames adormides em feien figa. El paquet, desproveït de cap personalitat, va allà on la corrent el porta. I massa lluny el paquet i massa tard per aturar la meva inèrcia suïcida, m'hi poso bé i em preparo pel que ve. Amansit i estoic, caic per segon cop a l'aigua, aquest cop vestit. En surto i em fan fotos. Malpariiiiits.

I així fou com Subal Quinina va mirar de riure's, un cop més, d'ell mateix.

De com Subal va caure a l'aigua freda davant dels seus amics (I)

En aquest país, la força de la gravetat és major que en qualsevol altre. La gent ho viu amb una barreja de resignació i orgull. S'han acostumat a conviure-hi, es veu que s'estimen la terra malgrat viure els costa més esforç que els habitants del països veïns.

-Mikhaïl, estimat, jo només us demanava una fàbula i vós em porteu a un país fabulós. Vejam quina altra en teniu preparada. Què m'explicareu, ara?

Irina Mendelèieva, Contes de color rus.

I. Sortim en cotxe de Barcelona al tard, i la força de la gravetat de la ciutat odiosa et fa anar a vuitanta quan el cos et demana anar a cent-vint. Només quan creuem la línia imaginària de la segona perifèria, només aleshores, sento iniciat el viatge, i em sento lleuger i desempallegat de la maleïda inèrcia del forat negre.

powered by ODEO

They Call Me The Breeze, J.J. Cale
Special edition, 1984

II. Arribem a cegues a les terres del Matarranya, dormim, i l'endemà la bella aridesa i rectitud de les terres de la Franja ens saluda esplèndida. Els carrers buits de la vila de La Fresneda no generen sordidesa, no és aquella buidor sinistre d'una ciutat abandonada, un dia de pont. S'escolten ocellets, vibracions insectívores, la ràdio del veí, el silenci de la vall, i el sol esclatant contra les llambordes. I ens dirigim corrents a Vallderoures, on els autors firmaran i recitaran els seus poemes, i arribem a la llibreria Serret, on ja ens esperen en Joan Todó i en Miquel Àngel Marín. Allà està el simpàtic llibreter... i, i... ningú més. Vaja. M'havia oblidat de les sorpreses que amaga l'anar fent carretera: sovint toca picar pedra. La vanitat em feia pensar, després d'Ocata, que mai més jugaríem fora de casa. Haw!

III. Però quan vas pels puestus amb aquest tipus de gent; músics, poetes, t'ho pots esperar tot menys la derrota, així que Marín desembeina el seu clarinet, i Todó i Subirats riuen per sota el nas, disposats a atemptar en qualsevol moment. I és Marín qui obre foc, demostrant que l'absurd i l'art és el mateix i que no calen espectadors si un no els necessita i comença a auscultar els llibres i lleixes i revistetes proveït del seu clarinet i un embut de color blau i un altre de color blanc. Jo l'escolto atentament. Marín emet petits sorollets contemporanis i això excita a Subirats, que recita algun poema entre els llibres amuntegats. Marín exsorcitza la llibreria de males vibracions i ens arrossega amb ell cap a les escenes més surrealistes que jo he vist en una llibreria buida d'ultra perifèria. Todó, de posat més aviat tímid quan està sotmès a la força de la gravetat de la ciutat podrida, recita eufòricament amb Subirats la bella tonada patriòtica de La sardanista, del poemari Mi-te-les, de Miquel Izquierdo;

(...)

Oh, fes-me mal, que ho fas molt bé!
No, mai no t'aturis, Salomé!
Que front aital immensitat
jo sóc home nul,
i planyo pel meu fat
i clamo pel teu cul

El teu, sardanista ignota:
el teu cul de patriota.

Miquel Izquierdo, Mi-te-les, Labreu edicions, 2008

IV. Mentrestant, Romera, poeta, escriptor, i per més inri editor, examina amb deteniment les últimes novetats de Sant Jordi i amb els col·legues juguem a interpretar polifònicament un sudoku. Probablement fem pena, però escoltin, que bé ens ho passem. Talment, com un dia més tard, quan un paquet de tabac ple va començar a rodolar mandrosament davant dels meus ulls atònits, cap a les aigües glaçades de les gorges glaçades del parc natural dels Ports...

Subal Quinina, no hi ha platja prou bona, divendres 2 de maig, sembla ser. No, no, que ara na Tina diu que som a dia 12. Doncs, això, divendres dia 12. Demà seguim. Dissabte dia 13.

Suïcidis a la premsa (més agitació i propaganda)

Gràcies a Oriol Ponsatí-Murlà,

editor d'Accent editorial

GIGANTE CONTRA INDEPENDIENTE

De Jep Figueres.

.

Una altra crònica sobre Sant Jordi (pesadets estem, entre tots)

Pla: 5.30 del matí. Dutxa. Anar a casa mon germà. Buscar cotxe. Tornar a casa. Baixar taules, cadires, llibres. Passar per aquí, passar per allà. Arribar Rambles. Llicències. Aparcar. Descarregar. Esperar a en Richard, que ve amb un carretó. Estendre llibres sobre taula. Recombinar llibres. Els colorets de les portades, que llueixin. Fumar un cigarret. Mirar cel i mirar Rambles buides, delicioses. Tenir bones vibracions. ¡No encara! No t'entretinguis, cretí. Deixar Richard a càrrec de la paradeta. Tornar a casa d'immediat. Encendre motor cotxe, retrovisor, primera, fre de mà. Trobar lloc per aparcar, que al centre està prohibit. Trobar lloc just al costat de boca de metro. Assaltar metro. Burkina Faso. No, Urquinaona. Córrer. Córrer. Córrer. (Podia haver baixat a Jaume I). Exhalar una mica de nicotina pels diversos porus. ¿Has vendido algo? No, tío... Tranqui, tronco; sólo son las nueve. Saludar Richard, que torna al curru. Quedar-me sol. Tenir bones vibracions.

powered by ODEO

Beach Boys, Good Vibrations

Quina llum que té La Rambla a les nou del matí. Una llum pura i pre-industrial. El pedrís modernista de l'edifici del davant fa ballar els blaus marí i turquesa sobre meu. Sobre els llibres. Les fulles noves, d'aquell verd radioactiu que fa ràbia de tan lluminós. Quin estat zen més estrany, en aquest lloc estrany que és La Rambla buida. La llum es difumina i atorga una aura de santedat als volums disposats sobre la taula. Però només cal que em tregui les ulleres i les fregui contra meu per veure que d'aures de santedat res de res. Merrrrrda a les ulleres, amics, que tot ho difumina.

Estic aquí baix de Les Rambles, amb els trotskistes i els maoistes i altres istes. La febre del sant Business està nord enllà, passat Liceu, suposo. Aquí on estic estic pistonut. La brisa suau, el sol que lluu, les mosses que baixen, que pugen, despreocupadament, angelicalment. Els iaios i els sonats, els guiris borratxos. La Rambla, quan estàs assegut i sense fotre res, és un youtube de sensacions. Vaig venent llibres a un ritme en veritat depriment. Um. Que importa. Sigui com sigui ja vaig batre el rècord de l'any passat vint minuts després de començar. O sigui que si segueixo un pla quinquennal i m'imputo unes vendes que efectuaré en el futur llunyà, i a més dic que els meus resultats han augmentat un quaranta per cent... Tothom content.

Van arribant amics a qui saludo i em porten cafès i donuts i amistat per uns minuts. M'agrada la seva companyia però m'espanten les clientes, segur. Em deixo fotografiar per ells, hooligans de la imatge digital. Allà on són ells s'ho passen pipa, diuen. Fumo un altre cigarret i la llum trenca el color pàl·lid-mort de ma cara. Tanco els ulls però només una mica perquè a La Rambla roben molt. Em sorprèn, m'alegra i m'honora la visita del nou amic Rafa, que molts de vostès recordaran per ser aquell comercial de la distribuïdora UDL que es va apiadar de mi, quan vaig anar a veure a la Maite, Cruela de Vil de les lletres de Barcelona. Se m'acosta en Rafa i diu; Quinina? Subal Quinina? En Quinina es riu de mi dintre meu i jo respoc que sí, que aquest és jo. És molt agradable parlar amb en Rafa. I com d'estranya és la seva situació un dia de Sant Business! Ell ja ho ha fet tot. És un ciutadà anònim que passeja per on vol, mirant el cel blau, els ocellets, els llibres, les roses. ELS DISTRIBUÏDORS ESTAN TOTALMENT OCIOSOS EL DIA DE SANT JORDI! I jo dic: no serà millor fotre's a distribuïdor? M'explica que no. Que no, que no. [la senyoreta Digue'm Ariadna fa un incís brilant; no és OCI, sinó DISTENSIÓ, allò que brillava al rostre de l'amic Rafa]

Abans de marxar em fa obsequi d'uns llibres. I em fa pensar que mira com m'ha tornat Sant Business: egoista, mercader i fenici, doncs se m'havia oblidat que els llibres per sant Jordi es regalen. Que la gent es regala llibres i roses mútuament seguint algun ritual inexplicable. Em sembla que era el Millás o Millán que deia que per Sant Jordi hi ha un sentiment de culpabilitat si no es torna a casa amb un llibre i una rosa. Hi ha hagut un estudiant que s'ha comprat un llibre de crítica televisiva pel seu profe de la facultat, que segur que li agradarà. Que els hi sembla! Extraordinari, no? Ah, l'amor i l'amistat intergeneracional, heterosexual, homosexual, manual! Que rars sou!

I ja són les dues o les tres de la tarda. El sol ha marxat uns metres més enllà i la remor creixent dels reds em posa en guàrdia i de mala llet. Veig en els seus ulls la visió de la ciutat com un camp de batalla. Per si cal córrer. I criden molt. I mamen. Però molt, eh. També hi ha molta poli. Recordo vagament les sensacions d'horror i caos i anarquia total que eren els carrers de Gènova, el juliol del 2001, i les projecto a Barcelona en ple dia de Sant Jordi. Brutal. Ja divago un altre cop. Té, ara arriba la companya de feina, hola què tal. Seu, seu. I observa l'espectacle.

Com que conec detalls molt íntims dels llibres que venc, aprofito per xerrar amb la poca clientela. És un goig clavar-los-hi rotllos i notar feedback. Però em refredo per dins, em cou la cara, xinxetes als ulls injectats de sang, ja no sé com seure, ja torno bé els canvis? Hem fet poc calaix, aquí baix. Hem sento derrotat. Ni guiris, ni nenes, ni res de res, a aquestes hores. Negra nit de futbol. Una remor de cinta meravella recorre l'avinguda; precinten les caixes dels llibres que s'han quedat pel camí. A molts d'ells els hi espera la justícia de la màquina de trinxar paper. No seran aquests que guardo jo ara mateix. Aquests llibres s'en va a dormir unes hores, i prou. Aniran amb nosaltres con la música a otra parte. A dins del cotxe mon germà escolta un tio que no és en Puyal, i diu que el Barça juga molt bé. Però no mulla, collons!, dic jo mirant per la finestra.

3 (Tres!). Consideracions d'aniversari

I

powered by ODEO
Roger Mas, Pau Riba i Jaume Sisa
I la pluja es va secar

II



Fa 3 (tres!) anys vaig entrar en el laberint. I encara no n'he sabut sortir. Més camino, més rebuscat esdevé el camí. Més fer pujada. Per arribar a on. Per arribar a què. No sé. Camino i punt.

III



Fa 3 (tres!) anys que perpetro faltes d'ortografia en públic. N'he après una mica: ara les faig amb estil i com qui no vol la cosa. Deixo la meva cagaradeta a major glòria de Pompeu Fabra. Les coses a voltes no són com un voldria. Pompeu, perdona'ns.

IV



Fa 3 (tres!) anys que volto per la xarxa amb el meu imponent portaavions rovellat tocat a la línia de flotació per sempre. Segueixo naufragant com quan tenia una barqueta. Així està bé. No hi donis més voltes.


V



—Subal, aquí! Subal, jeu!

Són ordres que m'agrada donar, per a que l'invent recordi de tant en tant que no és més que una creació absurda dels nostres temps, un esclau de la nostra imaginació, un de tants [Unda Tance]. Subal! No riguis mofeta per sota el nas i jeu i obeeix! I no em demanis més tabac!

V

El inconveniente de una moral estoica, a la cual me siento inclinado, es que nos condena a una irremisible pasividad frente a los acontecimientos. La ventaja es que nos permite soportar fríamente los pequeños y grandes golpes de la vida. (...) Esta reflexión me permite desdoblarme, enfrentarme a la vida no como persona sino como personaje y ver en lo que podría ser un drama una interesante comedia.

Julio Ramón Ribeyro, La tentación del fracaso.

VI



Gràcies a tots aquells que heu anat invertint el vostre valuós temps de feina en trepitjar el Teatre Buit de La Segona Perifèria. No hi ha pitjor inversió, cavallers. Jo si fos el seu jefe els fotria al carrer sense contemplacions. Però. Bah, no els molesto més. Com deia un perro-flauta que vaig conèixer, nos vemos en las calles. Salut a tots i petons a totes. Seguirem naufragant fins que no quedi res a on agafar-se. Aleshores caldrà enfonsar-se amb prussiana dignitat, saludant a l'enemic com fan els oficials vençuts en el darrer camp de batalla.

Ei-Ei-Ei: Si han arribat fins aquí, es mereixen rebre aquest regal de Sant Jordi que ens envia, per als lectors de la Perifa, en Francesc Serés. Un regal d'aniversari, ves, com m'ho he prendre. Llarga vida, Serés!

No deixaré memòries

Paper de vidre (especial Rodoreda)

I Joan Todó, i Tina Vallès, lo Capoll Fortoll,

i Boris Bhor i altres amics que no recordo...

London Book Fair 2008 (i II)

powered by ODEO
Bitter Sweet Simphony, The Verve
This Is Music, 1998

La Fira de Londres és un laberint anàrquic de passadissos numerats en ordre aleatori. Un hangar gegantí de l'any 1937 acull part dels expositors. Els altres estan a l'edifici del costat, un edifici endimoniat, de planta entre trapezoïdal i circular, expressament pensat per fer naufragar al visitant poc avesat. Jo vaig naufragar-hi l'any passat, incapaç d'adaptar-me a la singular manera d'organitzar les coses els britànics. Això a Frankfurt no passa.

Així doncs, passejo anàrquicament, endinsant-me expressament en la marasme d'stands d'editorials sorprenents, de països quasi tots de la Commonwealth. La fira de Londres està força monopolitzada pel món anglosaxó de l'edició, no podia ser d'altra manera. Que jo recordi, no vaig veure cap stand alemany, per exemple, però potser els alemanys estaven en una inconeguda quarta dimensió, darrera d'una porta de lavabo misteriosa, qui sap, o potser en una fira paral·lela i subterrània que la resta de mortals desconeixem.

Amb mi, Anna Monjo, editora d'Icaria i gran amiga. Recorrem la zona destinada anàrquicament al pensament crític. Meravelloses editorials amb uns dissenys de cobertes extraordinaris, amb títols i autors que et fan venir una enveja malsana. Ens ajupim davant d'un carretó ple de llibres i semblem adorar una col·lecció de Verso, que publiquen gairebé la totalitat de l'obra d'Slavoj Zizek. Emborratxats de llibres, se'ns en va el cap i ens bull d'idees. Jo adoro un llibre que em mormola per sota el nas que vol ser meu, un llibre que explica com la immigració llatinoamericana als Estats Units està transformant el concepte de ciutat. Jo, que no hi entenc, sento especial atracció pels llibres que parlen de les noves formes de ciutat, de l'urbanisme àcrata i desordenat que la globalització imposa, urbanisme de la col·lissió i el desastre. Ja en vaig comprar un de semblant a Frankfurt, amb pírric èxit de ventes, però del que estic molt orgullós. Merde, el llibre ja ha estat venut a una editorial de la competència! Mérde, mérde, adéu llibre, adéu, i no riguis. Ens observa divertit l'editor de Verso, entaforat en un sofà del seu stand. Quin stand més estrany, aquest, que enlloc de taules i cadires hi té sofàs! Ens fa seure i fem petar la xerrada. Where are you from, what's the name of your publishing house. Ens pregunta sorprès per la inexistència de pensadors radicals rellevants en l'àmbit espanyol i no sabem donar raons. Ens donem respectives targetes i seguim el nostre camí. Aquest tio ens ha fet pensar.

Parlo, conec i reconec a molts editors. Em faig el xulo explicant la nostra estimada editorial suïcida. Un d'ells m'explica les aventures i desventures que va viure un altre editor quan un escriptor de reconegut nom que ell va descobrir li va parar una trampa judicial de 2 milions d'euros, que era una burda estratègia per saltar a una multinacional. Quasi arruïna l'editorial i el fa tancar, el malparit hipòcrita. Enfonsat en una depressió, l'editor s'arrossegava per una fira llatinoamericana oblidada. Algú, en un stand allunyat, trist i mig buit li ofereix un llibret. El compra. El publica, i l'èxit és immediat; best-seller i després long seller. Salva l'editorial. Quines voltes dóna la vida, la puta més terrible i la més bella de les coses d'aquest món.

I surto a l'exterior i corro a l'hotel, deixo la bossa de catàlegs i papers i vaig a voltar sol per la ciutat. Penso en Londres com una extensió de la seva fira del llibre i m'abandono desordenadament a la ciutat. Primer, però, una pinta en el primer pub. Després passejo en silenci pels carrers opacs i humits, abandonats a la tristesa d'un dilluns per la nit. Arribo al Tamesis, i una esfera il·luminada encén tubs fluorescent a les profunditats podrides del riu boirós. I em dóna per pensar en mi mateix, ves quines coses. Metafísicament sol, amb veuetes antigues que em parlen del passat. Del passat inútil de l'adolescència, que emergeix insospitadament.

Ahir el Tomàs Àrias em va explicar que el Durruti un dia va fer parar un tren de presoners, va obrir les portes corredisses dels vagons i va fer ametrallar a tothom. Caballeros, ¡el pasado no existe! va exclamar davant dels miliciants i els cadàvers fumejants. I una merda si no existeix. El passat són aquelles cicatrius dels elefants o els taurons. Els horitzons que es dibuixen en la front de cadascú. Els records que ara em sobten em commouen, de tant enterrats que estaven. Ostres. Faig una llambregada al riu, que només em retorna fred i silenci, i m'encamino de nou cap a l'hotel. Somnio que sóc una quilla de vaixell enfonsat que sura en un llac d'aigües impossibles de tan calmades. El dia és radiant i el silenci eixordador. Tot està paralitzat.

M'entretinc pensant en tot això, l'endemà al matí, mentre fujo de mi mateix mirant tots els llibres del món, allà, a la Fira del Llibre de Londres.

London Book Fair 2008

Tonto books: tonto quien lo lea


powered by ODEO
Where Is My Mind, Pixies
Death to the Pixies, 1992

Geo-literatures

Encantat d'haver-se conegut, amb cent trenta quilos d'orgull a sobre i una maleta, Subal Quinina es prepara per anar a la Fira del Llibre de Londres, on mirarà de passar desapercebut allunyat de la fama, allunyat de les càmeres que l'assetgen. Retrobarà allà la seva mediocritat. Abans de ficar-se al llit i fer nah-nah, Subal recordarà amb un lleu somriure dues anècdotes que Baixauli explicà en aquella taverna post-moderna plena d'asiàtics i ampolles de whisky de cinquanta anys, després del programa.

L'una diu que un periodista que el va entrevistar va escriure en la seva crònica que Baixauli era suec. No: se sap que Baixauli és mexicà. Nascut a Sueca, però mexicà. Així com els habitants de Creta no són necessàriament uns cretins, els nascuts a Sueca no tenen perquè ser necessàriament suecs.

L'altra anècdota conta que uns grans magatzems de la ciutat de València que comencen amb F i acaben amb NAC, van rebutjar el llibre de Baixauli perquè estava escrit en mallorquí. Així doncs, tenim que Baixauli és un estrany exemplar de sueco-mexicà afincat a Sueca que escriu en mallorquí.

I per acabar, una cançoneta i un petonet per a l'individu que es va vendre el blog per un plat de llenties graduades.

What's the Ugliest Part of Your Body, We're Only in it for the Money (1968)

Frank Zappa and the Mothers of Invention

Powered by Castpost

Quina és la part més execrable del teu cos?

Quina és la part més execrable del teu cos?

Uns diuen que és el teu nas

D'altres diuen que els dits dels teus peus

Però jo crec que és

LA TEVA PENSA
Jo crec que és la teva pensa, woo-hoo

Tots els teus cadells son

pobres i desafortunades

víctimes d'un sistema

més enllà del seu control

una plaga sobre la teva ignorància

i el gris devenir de la teva vida

On va anar l'Annie quan va baixar a la ciutat?

Qui eren aquella xusma que atreia sempre al seu voltant?

Tots els teus cadells són

pobres i desafortunades

víctimes de les mentides

que tu et creus

Una plaga sobre la teva ignorància

que manté allunyats als joves

del futur que els espera...

Let Me Entertain You

Esperando a B.

Benvolguts amiguets. Un post breu. El post coral i oral d'ahir, en format televisiu, va generar sis o set missatges de mòbil i uns quants mails de felicitació i alegria d'alguns de vosaltres, ombres que passejeu pel Teatre Buit de La Segona Perifèria. Us dono les gràcies més sinceres. Sou grans, amiguets!

D'altra banda, és d'una justícia infinita atorgar aquest XVII Premi Espectacular de l'Assumpte, el premi més arbitrari i gratuït però el que amb més amor s'entrega, a tot l'equip de L'Hora del Lector i a Manuel Baixauli, que em van fer sentir com a casa, o com a dintre d'un blog, durant tot el vespre i tota la nit d'ahir. Un notable augment d'audiència i lectors per a ells! Amics, gràcies. La crònica pertinent, demà o ves a saber quan. Les feines, que no em deixen viure.

XVII Premi Espectacular de l'Assumpte

a l'equip de l'Hora del Lector i a Manuel Baixauli

Hipòtesis televisives

Subal i l'Autor escoltant Emili Manzano

Davant del tribunal de l'audiència declamaria les meves tesis amb passió, àdhuc vehemència. M'aixecaria del sofà de color vermell i passejaria pel voltant del plató, xumant-me el dit gros de la mà esquerra, pensant en veu alta, cap cot, desplegant pensaments a tota velocitat. Enunciaria un seguit de relacions entre Manuel Baixauli i altres escriptors o artistes, si les hagués. Enunciaria David Lynch, Juan Rulfo, Borges. Parlaria de laberints, de túnels metaliteraris, de destrucció del paisatge i l'adveniment del passat en forma de realitat paralel·la o imaginaria o al·lucinada. Parlaria també de llunyania mexicana i gosaria citar Octavio Paz i el seu El laberinto de la soledad; "... entre la realidad y su persona establece una muralla, no por invisible menos infranqueable, de impasibilidad y lejanía. El mexicano siempre está lejos, lejos del mundo y de los demás. Lejos, también, de sí mismo." Acte seguit deixaria uns segons per a que la frase s'expandís per les ones i esclatés davant l'última casa de l'últim poble on arribés la senyal de l'últim repetidor. Es faria un silenci que recorreria les valls i les muntanyes, els núvols. I en el silenci sepulcral, en ple clímax antitelevisiu, anunciaria lentament que Baixauli és mexicà i que pertany a la parcel·la del Terreny de la Col·lisió i el Desastre que molts coneixem amb el nom de País Valencià.

Parlaria de les reflexions sobre el fet d'escriure, parlaria de novel·les i relats dedicats a la desaparició de l'Escriptor: Bartlevy, o al simulacre de la desaparició de l'Escriptor: Wakefield.

Potser Josep Palacios és un Bartlevy i Manuel Baixauli un Wakefield, si ens atenem al [atenció, aquests enllaços contenen detalls de l'argument] famós final de L'home manuscrit? Hem de parlar de Julio Ramón Ribeyro, que era un home obssesionat en el fracàs de la seva literatura mentre escrivia eternament una obra mestra , el seu diari personal. ¿Se l'ha llegit, al Ribeyro, el senyor Baixauli? Cal preguntar-li això. I volem que parli del seu relat Botiga, d'Espiral, que és endimoniadament premonitori del que podria ser la seva carrera com escriptor.

Mentre dedicava les vacances de Nadal a preparar el text m'assabentí, via premsa, que es convocava a Barcelona un premi literari d'estimable dotació pecuniària. Botiga s'acoblava perfectament al que exigien les bases. No ho vaig pensar dues voltes.[...] Botiga guanyà el primer premi i fou publicada [...] La novel·la obtingué un èxit de vendes que jo no hauria pogut mai presagiar, i no tardaren gens a ploure'm encàrregs de diversos editors [...]

A mesura que passaven els anys, la meua obra, que inicialment, amb Botiga, era de caràcter bastant popular i accessible a un bast públic, anà esdevenint més minoritaria, al temps que el seu prestigi augmentava entre els entesos. Els premis, les distincions, els reconeixements van acudir a mi sense treva. Ara, als meus ben exprimits setanta-tres anys ja no em queden forces ni ganes per a seguir combinant paraules. Jo no vaig escriure "Botiga", l'últim llibre que ha eixit de les meues mans, és una mena de confessió, una explicació detallada del que ací he sintetitzat, amb tota classe de proves que pretenen confirmar l'autenticitat del que conte.

Baixauli, del conte Botiga, d'Espiral, Columna, 1998

Senyor Baixauli, ¿algun dia escriurà un llibre que porti per títol Jo no vaig escriure "L'home manuscrit"? Confessi!! No, no m'aturi ara, senyor Manzano! Volem saber! Volem saber si la seva obra es regeix per un pla, volem que parli del seu relat Botiga, deixi'